Fonoll, ioga i música a la Casa-Museu Dalí, Portlligat, amb Sònia Isart i Frances Bartlett

Una brisa fresca i humida exhala a través de la cala arrecerada, no prou forta com per arrissar l’aigua perezosa. Estem ‘entre onades de calor’ i vora el mar. Els nostres cossos s’enfonsen en aquesta frescor, que és de 29 ºC, de manera que tampoc és tan fresca, però sí uns nets 10 ºC menys de la temperatura sota la qual hem estat suant tota la setmana.

El meu violoncel cluca d’ullets amb la humitat. Els dits salats s’extingeixen sobre el batedor. Trio el meu lloc al costat de l’estoreta de ioga de la Sònia, sobre el terra de rústics còdols de rastell, amb la badia besant-nos l’esquena.

Rebem 20 practicants de ioga amb una gota de fonoll dolç (Foeniculum vulgare var. dulce) perquè la inhalin mentre caminen en un silenci contemplatiu de baixada per ‘La Via Làctia’. Salvador Dalí va dissenyar aquest camí polit, suau i blanc, que ressegueix la línia de la costa fins a una platja de la mida d’un segell al final de la seva propietat. Era el seu lloc de bany. Tancat al públic i obert especialment per a la nostra trobada íntima.

Per sobre de la platja hi ha la ‘Sala de Trons’, amb un esplèndid banc de pedra calcària encastat a la paret seca des del qual es pot admirar la vista. Al racó del fons hi ha una llar de foc antiga amb fustes i arrels portades pel mar, suavitzades i nuoses en una estranya petrificació sobre la xemeneia, disposades al gust dalinià. Brutal, fins i tot violent, amb gestos de compassió i desafiament.

Curiosament, vam triar el fonoll per obrir la nostra primera sessió de ‘On hi ha mar’. El fonoll, que ajuda a estimular el flux de la llet materna. El fonoll, la flor que protegeix en els viatges astrals. El fonoll, reconegut per la seva simbologia de la fertilitat, que ressona en els ous blancs de Dalí que espargeixen l’edifici i els patis. Semilla de vida, receptacle de la V sagrada, el do de la resiliència de la qual ens permet completar totes les nostres maratons.

Ens acomiadem en una intimitat propera al pati de pedres fosques, amb un xiprer i una olivera vigilant la trobada. Toco un Capriccio en mi menor de J. Dall’Abacco; escales que pugen suaument amb referències harmòniques a les notes més greus, seguint la forma vertical del fonoll, que creix fins a almenys 2,5 metres d’alçada, invadint terra abandonada, les rotondes i els marges de tota aquesta regió àrida. A la costa hi trobem el fonoll marí, una versió més petita i suculenta que s’aferra als penya-segats. L’harmonia dels baixos ens recorda aquelles ‘arrels de tauró blanc que trenquen els meus dies’. Concluem el nostre ritual d’obertura amb la meva cançó del fonoll, amb referències al vent, tant icònic a Port Lligat i al parc natural del Cap de Creus. La tramuntana colpeja aquesta zona de ple, des del nord i sense concessions. Gairebé cap arbre assoleix la seva alçada natural aquí. Els pins creixen paral·lels al terra en alguns vessants! La vegetació escassa revela el paisatge fosc i dentat de dracs que emergeixen de l’aigua o caiguts dels cels en flames.

La Sònia ens va guiar a través d’una sèrie d’asanes que exploraven les nostres formes en V i l’espai, ple de possibilitats entre els nostres braços, entre les nostres cames i dins dels nostres cossos. Ens va convidar a sentir la nostra respiració com el mar, movent suaument els nostres cossos, un altre recipient dins d’un recipient. Es revelen capes de significat i sentiment (com les capes blanques d’una arrel de fonoll, delicioses en amanides fresques d’estiu!) a mesura que ens obrim a través de les asanes i de la respiració per sentir el fèrtil moment present, i relaxem les nostres idees sobre qui som per convidar qui podríem arribar a ser. En l’espai de la V, el recipient, l’úter, ens obrim a infinites possibilitats i convidem dons nutritius a la nostra vida: calidesa, amistat, amplitud…

Mentre la Sònia convida el grup a estirar-se al terra per fer unes torsions espinals lentes, toco el Capriccio en mi bemoll major de Dall’Abacco. Sento que el fonoll podria ressonar precisament en mi i mi bemoll, al voltant del nostre plexe solar i del xacra sacre. Connectant-nos amb el lloc on neixen els somnis i on es materialitzen. El fonoll és ben conegut pels seus usos terapèutics en el tractament de rampes digestives i espasmes menstruals. També és un tònic cardíac que regula les palpitacions. El Capriccio en mi bemoll és una marató per a la mà esquerra, mantenint postures d’acords com ho fa un guitarrista durant compassos i compassos. La mà dreta té uns arqueixos barrocs complicats, gairebé entremaliat, en algunes ornamentacions, i també cal lidiar amb uns arpegis virtuosos. És una peça de resistència; és a dir, si no estàs en forma, no te’n surts d’una sola peça, ni tan sols arribes al final, sinó que has de parar amb la mà esquerra patint espasmes a mig camí. Havia de tocar-la. Això és territori de fonoll. Per sort, vaig poder explorar els arpegis ascendents i els gestos harmònics de manera meditativa, deixant-los flotar sobre les onades darrere meu i en la respiració profunda, relaxada i oberta de tots els presents.

Havia escrit una petita melodia especialment per a l’ocasió. La Sònia va cantar una segona veu preciosa (també és una contralt magnífica!) i varem tancar aquí, en una suau contemplació dels colors canviants del capvespre, blaus metàl·lics i roses pàl·lids que es reflecteix en les aigües tranquil·les. Tots ens vam quedar asseguts en silenci, digerint el fonoll i aquest entorn líric que Dalí va incorporar plenament en el seu mundus imaginalis i del qual tots vam passar a formar part.

Fonoll, fonoll la barca

que ens porta sempre més lluny.

Via, via làctia

camí lactosa que creu el cel.

El vent corre desbocat i jo faig passes amunt i avall, el que sento és la crida vertadera cap a aquest cos fluid, sentit de jo-cèl·lula, jo-flotant, present en un jo-temporal, jo-oient, jo-batejat, un sentit ondulant del jo-essència.

El vent, de fet, corre desbocat i ensglaia el jo, el rostre, el cos, la pedra en un sol motlle, un sol ou, una sola unitat de naixement.

De l’original en anglès: 

(The wind is racing and I am pacing

what I hear is the true call into this body fluid sense of cell self, float self, present in a time self, listenself, christenself, rolling sense of essence self.

The wind is indeed racing

and blasting self, face, body, stone

into one cast, one egg, one unit of birth.)